La nova cançó

La nova cançó comença en la dècada dels 60 i en mig de les restriccions franquistes i la repressió cultural de tot allò que suposarà una mostra de pluralitat lingüística i identitària. Un grup de joves autors i intèrprets de Catalunya i el País Valencià, aconseguien omplir auditoris amb cançons en català que reivindicaven la normalitat lingüística a la vegada que denunciaven les injustícies de la dictadura. La Nova Cançó arribà a finals dels anys ’50, les seues melodies, més properes a la poesia intimista que al pop anglosaxó de més èxit, calaven amb força en les generacions d’estudiants descontents. Després de vint anys d’autoritarisme franquista la música es convertia en vehicle per a canalitzar les protestes. El sorgiment de la Nova Cançó es conseqüència d’una inquietud cultural col•lectiva, però, el detonador del moviment va ser l’escrit publicat per Lluís Serrahima, amb el títol “Ens calen cançons d’ara“. El text deia així: : «Hem de cantar cançons però nostres i fetes ara […] és greu que no se’n facin de noves, jo almenys no n’he sentides. Podem atribuir-ho a les circumstàncies, però de cançons se’n poden fer de moltes menes i maneres, a més, aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes, privar un poble de les seves cançons. És precisament en moments difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les boniques, aquelles que els pobles han transformat en una mena d’oració col•lectiva […] Es tracta, doncs, que surtin cançons d’aquest moment nostre […] Què fan els músics que ara són joves? […]». El moviment de la Nova Cançó es va estructurar a Catalunya, d’on eren naturals la majoria d’artistes que el formaven com:

-Lluís Llach

-Joan Manuel Serrat

De fet, el mateix 1959, des del País Valencià, Raimon composava la seua primera cançó: Al vent, que es va convertir en un himne intergeneracional i un emblema de lluita cultural. Un altre grup important de la època son Els setze jutges: grup de cantautors influenciats per la música francesa. Amb ells, la cançó en català passa a ser una aposta compromesa pel futur, ja que el seu nom apel•lava a “un tret de genuïnitat lingüística“. A Castelló de la Plana, al Tercer Aplec de la Joventut del País, alguns dels músics que componien aquest col•lectiu van coincidir amb Raimon i, impressionats per la seua capacitat de comunicació, el van convidar a cantar a Barcelona poques setmanes després.












 El maig de 1962 es va posar a la venda el primer disc de la Nova Cançó: Espinàs canta.

Un nou èxit per a la Nova Cançó va ser l’obtenció de Salomé, i, Raimon, del primer premi del cinquè Festival de la Cançó Mediterrània (1963) amb la cançó “Se’n va anar“. Aquesta composició era la primera melodia en català que s’interpretava al festival i el seu triomf posava de manifest la voluntat popular d’escoltar música en català com una rutina quotidiana.

La  Nova Cançó va prendre el camí de la professionalització. El joves músics idealistes es convertien en artistes consagrats i la seua maduresa interpretativa es deixava notar a les produccions. Però l’èxit de la Nova Cançó, també tenia conseqüències negatives ja que va cridar l’atenció de la censura franquista, que en un primer moment no els havia considerat com un amenaça real, sinó només com un dèbil folklorisme. En adonar-se del potencial dels artistes que convertien en un esdeveniment cada recital i cada concert, les autoritats franquistes van començar a seguir de molt a prop les seues carreres i a examinar amb lupa cada vers, cada estrofa, tractant de trobar mostres de subversió que pogueren ser castigades pel conservador reglament. La política de censura en aquest moment consistirà a reduir la difusió pública d'aquests cantants, aprofitant-se del mecanisme censor en vigor en aquests moments. Totes les lletres de les cançons, abans de ser gravades, passaven per censura on rebien dues qualificacions: la primera establia si la gravació del tema s'autoritzava o es denegava. I la segona establia si el tema, un cop gravat, era radiable o no.

Però l’ànima de la Nova Cançó, que era també l’ànima d’una societat cada vegada més contestatària i valent, tenia ja un ímpetu imparable i no havia objecció autoritària que poguera cercar-la o silenciar-la.

Un exponent tardiu de la Nova Cançó va ser l’alcoià Ovidi Montllor, que, des de 1968 començà a interpretar poemes musicals d’autors com Vicent Andrés Estellés.

Factors que condicionen la desaparició del terme Nova Cançó: la professionalització dels músics més emblemàtics va arribar també una producció comercial no tan propera als arrels de la Nova Cançó original i el bilingüisme pel que van optar membres de la Nova Cançó tan emblemàtics com Joan Manuel Serrat.

L’essència de la Nova Cançó continuava viva amb Paco Muñoz i Al Tall. El primer, que va començar a actuar a 1975, es va fer conegut per la seua dedicació al camp de la cançó infantil i crítica: “Qué vos passa valencians?” Al Tall s’especialitzava en la composició tradicional però amb una irreverent i contestatària visió de la realitat.

Paco muñoz

                                      

                                               Al tall

El procés d’erosió de la Nova Cançó es va intensificar amb l’arribada de la democràcia, ja que semblava un moviment menys necessari en un context de clima polític més tolerant amb les reivindicacions col·lectives. Les cançons que van remoure consciències durant més de 10 anys es convertien en dolç record. La porta oberta pels líders de la Nova Cançó va fer possible el ressorgiment de la música en català.