dijous, 15 de novembre del 2012

Raimon i Ovidi Montllor.


·Raimon: és un cantant valencià, un dels membres més representatius de la història contemporània de la cançó en català i amb major reconeixement internacional. Als vint-i-un anys es traslladà a València per a estudiar història és llavors quan va descobrir la pròpia cultura i féu les primeres lectures però abans havia nascut la seua primera cançó, al vent. L'any 62, Raimon va fer la seua primera actuació pública, mes tard cantà per als setge jutges a una taverna, Josep Maria Espinàs queda impressionat i el convida a actuar a Barcelona. Raimon va sorprendre per la forma i pel contingut de les seues cançons. S'allunya de la manera de fer «a la francesa» dels Jutges i ofereix una visió del món de les classes treballadores valencianes. Al 1963 apareix el seu primer disc que esdevingué un èxit de vendes inesperat. Participa al Festival de la Cançó Mediterrània amb una cançó en català, va guanyar. Des d'este moment, la Cançó catalana començaria a rebre assíduament les atencions de la censura i de les institucions franquistes Raimon trau el segon disc que durant molts anys hauria de ser cantada amb algunes alteracions respecte del text original. El 1964 apareix un tercer disc, el mateix any veu la llum un altre, que conté versions de la majoria de les cançons publicades prèviament. El 1965 comencen les seues activitats internacionals i guanya el Premi al millor cantant estranger. Després d'un nou senzill que incloïa la seua primera musicació d'Ausiàs March, Veles e vents, L'any 1975 Raimon estrena Jo vinc d'un silenci. L'any següent fa un concert que queda recollit en un àlbum doble, El recital de Madrid. Raimon anava fugint dels concerts multitudinaris i es negavà a «cremar-se» en actes organitzats per partits polítics. El 1981 va regravar totes les seues cançons amb nous arranjaments. L'any 1983 publicava Les hores guanyades. en 1984 publicà un nou àlbum, Entre la nota i el so, amb temes com Lluny de la pedra i de l'aigua o Al meu país la pluja. L'àlbum següent (1987) marca un idil•li fugaç amb la música electrònica i amb instruments com la bateria i els sintetitzadors. Raimon tardaria exactament una dècada en gravar un disc de cançons noves, però això no vol dir que estiguera inactiu: havia format un grup estable d'acompanyament -guitarres, contrabaix, violoncel i acordió- i actuava amb mesura i només en condicions «artísticament òptimes». L'any 1992 va fer una gira pel Japó i també cantà en diverses universitats dels Estats Units. El dia de Sant Jordi de 1993 tingué lloc un gran recital al Palau Sant Jordi davant uns divuit mil espectadors amb motiu del trenté aniversari de la publicació d'Al vent. El mateix any publicà unn nou CD, amb un total de cent vint-i-una cançons. L’any 1997 apareixia un disc amb cançons noves: Cançons de mai, de nou amb arranjaments. El mateix any se li concedí la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. A final d'any apareixia el CD Recitals al Palau constituït temes presos de les actuacions abans esmentades vint-i-dos cançons on Raimon va demostrar la vigència i l'atemporalitat del concepte de cançó que representa. El 1999 publicà una compilació amb tots els seus temes de caràcter amorós: Les cançons d'amor. El 2000 treia una Nova integral amb diverses cançons inèdites i noves musicacions de poemes d’autors del segle XV El 2007 va rebre el Premi d'Honor de l'Acadèmia de la Música Espanyola alhora que es queixava del govern valencià. A principis de 2011 va ser investit doctor Honoris Causa per la Universitat d'Alacant.


·Ovidi Montllor:(1942 Alcoi- 1995 Barcelona). Naix Alcoi al 1942 , poble que sempre apareix en les seves cançons. Sempre va ser comunista i sempre amb una vena d'anarquisme a la sang. La seva cançó és Autocrítica i crítica. Va debutar com a actor als 20 anys a Alcoi. Al cap de quatre anys, es va traslladar a Barcelona a la recerca de millors oportunitats. El 1967, va començar a escriure una cançó, la que seria la seva primera cançó, La Samarreta. Al maig de 1968 comença a cantar i immediatament atrau l'atenció del públic amb la seva manera de fer la música. A final d'any ja actua al Palau de la Música de Barcelona al costat de Quico Pi de la Serra i Raimon. Al principi, les seves cançons segueixen una mica l'estil de Brassens i Brel. El seu primer disc va ser un Single amb només dos temes: La fera Ferotge i la Cançó de les balanços. Durant els anys 70, Ovidi va desenvolupar pràcticament tota la seva carrera musical, sempre marcada pel seu caràcter d'actor. A finals de la dècada dels 70 Ovidi es veu abocat a centrar-se en la interpretació, tant en cinema com en televisió. El seu llegat seran 51 pel•lícules, i durant més de deu anys no gravarà cap disc. A principis dels 90, Ovidi va començar a preparar Verí Good, que de fet seria el seu disc pòstum, doncs un càncer d'esòfag se'l va endur el 10 de març de 1995. La seva obra literària i gràfica va quedar recollida en dos llibres: Poemes i cançons (1978) i Poemes i dibuixos (1985). La seva activitat artística li va valer diversos reconeixements entre els quals destaquen la Medalla al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana i la Medalla d'Or d'Alcoi. El repertori d'Ovidi Montllor dedica gran part del seu talent a posar música als textos de reconeguts poetes com Salvador Espriu o Vicent Andrés Estellés. La seva cançó més popular va ser, sens dubte, Homenatge a Teresa. Altres temes com, Perquè vull o Sí, senyor el van consolidar dins d'aquest corrent reivindicativa. Ell es defineix com "artista, cantant i pallasso". Ovidi Montllor va ser un artista complet: teatre, cinema, televisió, rapsòdia i cançó.

dilluns, 29 d’octubre del 2012

Raimon: Al meu pais la pluja.

Nom del tema: AL MEU PAIS LA PLUJA NO SAP PLUORE

Qui portarà la pluja a escola?


Lanzamiento: 1983.

Disc: Entre la nota i el so.

Discografica: Picap.


Autor: Raimon.



Lletra:

                                                                     



Al meu país la pluja no sap ploure:

o plou poc o plou massa;


si plou poc és la sequera,

si plou massa és la catàstrofe.

Qui portarà la pluja a escola?

Qui li dirà com s'ha de ploure?

Al meu país la pluja no sap ploure.




No anirem mai més a escola.

Fora de parlar amb els de la teua edat

res no vares aprendre a escola.

Ni el nom dels arbres del teu paisatge,

ni el nom de les flors que veies,

ni el nom dels ocells del teu món,

ni la teua pròpia llengua.




A escola et robaven la memòria,

feien mentida del present.

La vida es quedava a la porta

mentre entràvem cadàvers de pocs anys.

Oblit del llamp, oblit del tro,

de la pluja i del bon temps,

oblit de món del treball i de l'estudi.

"Por el Imperio hacia dios"

des del carrer Blanc de Xàtiva.

Qui em rescabalarà dels meus anys

de desinformació i desmemòria?



Al meu país la pluja no sap ploure:

o plou poc o plou massa;

si plou poc és la sequera,

si plou massa és la catàstrofe.

Qui portarà la pluja a escola?

Qui li dirà com s'ha de ploure?

Al meu país la pluja no sap ploure.








-Opinió personal:

 Aquest poema parla sobre Espanya y la Comunitat Valenciana, sobre la pluja, que tal i com diu el poema ací no sap ploure, o plou poc o plou massa. Aprofita aquet tema per introduir una crítica al franquisme, i les injustícies i la censura que comporta. Es queixa també Raimon de l’escola, de que els ocultaven la veritat o fins i tot intentaven fer-los canviar de pensament i imposar les ideologies franquistes. Es lamenta davant la impotència de la pèrdua d’aquell temps en el que a l’escola el mantenien desinformat.





-Anàlisis:

El poema esta compost per quatre estrofes, comença amb un “estribillo” que es repeteix dos vegades, a la primera estrofa i a la última. El qual parla de la pluja que després compara amb el franquisme.
La segona i la tercera estrofa no es repeteixen i son una critica al franquisme.
En aquest poema no hi ha cap tipus de rima. 
Raimon canta aquest poema amb acompanyament de guitarra.



















dilluns, 1 d’octubre del 2012

La nova cançó

La nova cançó comença en la dècada dels 60 i en mig de les restriccions franquistes i la repressió cultural de tot allò que suposarà una mostra de pluralitat lingüística i identitària. Un grup de joves autors i intèrprets de Catalunya i el País Valencià, aconseguien omplir auditoris amb cançons en català que reivindicaven la normalitat lingüística a la vegada que denunciaven les injustícies de la dictadura. La Nova Cançó arribà a finals dels anys ’50, les seues melodies, més properes a la poesia intimista que al pop anglosaxó de més èxit, calaven amb força en les generacions d’estudiants descontents. Després de vint anys d’autoritarisme franquista la música es convertia en vehicle per a canalitzar les protestes. El sorgiment de la Nova Cançó es conseqüència d’una inquietud cultural col•lectiva, però, el detonador del moviment va ser l’escrit publicat per Lluís Serrahima, amb el títol “Ens calen cançons d’ara“. El text deia així: : «Hem de cantar cançons però nostres i fetes ara […] és greu que no se’n facin de noves, jo almenys no n’he sentides. Podem atribuir-ho a les circumstàncies, però de cançons se’n poden fer de moltes menes i maneres, a més, aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes, privar un poble de les seves cançons. És precisament en moments difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les boniques, aquelles que els pobles han transformat en una mena d’oració col•lectiva […] Es tracta, doncs, que surtin cançons d’aquest moment nostre […] Què fan els músics que ara són joves? […]». El moviment de la Nova Cançó es va estructurar a Catalunya, d’on eren naturals la majoria d’artistes que el formaven com:
-Lluís Llach

-Joan Manuel Serrat












De fet, el mateix 1959, des del País Valencià, Raimon composava la seua primera cançó: Al vent, que es va convertir en un himne intergeneracional i un emblema de lluita cultural. Un altre grup important de la època son Els setze jutges: grup de cantautors influenciats per la música francesa. Amb ells, la cançó en català passa a ser una aposta compromesa pel futur, ja que el seu nom apel•lava a “un tret de genuïnitat lingüística“. A Castelló de la Plana, al Tercer Aplec de la Joventut del País, alguns dels músics que componien aquest col•lectiu van coincidir amb Raimon i, impressionats per la seua capacitat de comunicació, el van convidar a cantar a Barcelona poques setmanes després.












 El maig de 1962 es va posar a la venda el primer disc de la Nova Cançó: Espinàs canta.













Un nou èxit per a la Nova Cançó va ser l’obtenció de Salomé, i, Raimon, del primer premi del cinquè Festival de la Cançó Mediterrània (1963) amb la cançó “Se’n va anar“. Aquesta composició era la primera melodia en català que s’interpretava al festival i el seu triomf posava de manifest la voluntat popular d’escoltar música en català com una rutina quotidiana.





La  Nova Cançó va prendre el camí de la professionalització. El joves músics idealistes es convertien en artistes consagrats i la seua maduresa interpretativa es deixava notar a les produccions. Però l’èxit de la Nova Cançó, també tenia conseqüències negatives ja que va cridar l’atenció de la censura franquista, que en un primer moment no els havia considerat com un amenaça real, sinó només com un dèbil folklorisme. En adonar-se del potencial dels artistes que convertien en un esdeveniment cada recital i cada concert, les autoritats franquistes van començar a seguir de molt a prop les seues carreres i a examinar amb lupa cada vers, cada estrofa, tractant de trobar mostres de subversió que pogueren ser castigades pel conservador reglament. La política de censura en aquest moment consistirà a reduir la difusió pública d'aquests cantants, aprofitant-se del mecanisme censor en vigor en aquests moments. Totes les lletres de les cançons, abans de ser gravades, passaven per censura on rebien dues qualificacions: la primera establia si la gravació del tema s'autoritzava o es denegava. I la segona establia si el tema, un cop gravat, era radiable o no.

Però l’ànima de la Nova Cançó, que era també l’ànima d’una societat cada vegada més contestatària i valent, tenia ja un ímpetu imparable i no havia objecció autoritària que poguera cercar-la o silenciar-la.
Un exponent tardiu de la Nova Cançó va ser l’alcoià Ovidi Montllor, que, des de 1968 començà a interpretar poemes musicals d’autors com Vicent Andrés Estellés.









Factors que condicionen la desaparició del terme Nova Cançó: la professionalització dels músics més emblemàtics va arribar també una producció comercial no tan propera als arrels de la Nova Cançó original i el bilingüisme pel que van optar membres de la Nova Cançó tan emblemàtics com Joan Manuel Serrat.

L’essència de la Nova Cançó continuava viva amb Paco Muñoz i Al Tall. El primer, que va començar a actuar a 1975, es va fer conegut per la seua dedicació al camp de la cançó infantil i crítica: “Qué vos passa valencians?” Al Tall s’especialitzava en la composició tradicional però amb una irreverent i contestatària visió de la realitat.
Paco muñoz






                                      

                                               Al tall

El procés d’erosió de la Nova Cançó es va intensificar amb l’arribada de la democràcia, ja que semblava un moviment menys necessari en un context de clima polític més tolerant amb les reivindicacions col·lectives. Les cançons que van remoure consciències durant més de 10 anys es convertien en dolç record. La porta oberta pels líders de la Nova Cançó va fer possible el ressorgiment de la música en català.